Vés al contingut principal

Acceptar la puresa com la pitjor de les perversions.

Acceptar la puresa com la pitjor de les perversions. Potser es moria ja, tota sola. Potser no volia menjar-se a ningú. No sabia que a la terra li esperaven els verdaders taurons d'aquest planeta, els que s'ho carreguen tot, injustos, cruels, egoistes i sense destí. La taurona mor, segurament per la merda que hi ha a l'aigua del mar, on hi avoquem tot el que rebutgem, sense remei. No podem tornar enrere?No podem començar de nou? Un altre món és possible?Volem veure a tota la humanitat volant pels aires, volem veure la gent morint-se amb els terratrèmols, els huracans, però no volem que un tauró devori els nostres fills que estan fent castells de sorra i neden, de vacances, amb el seu tauró inflable de joguina.
La gent utilitza l'altre gent que l'envolta, si et vol veure és per alguna raó. Però potser no s'ha de ser tan mal pensat, potser la gent solament va a la seva i pensa en els seus problemes, i no estàn per pensar en els teus.
Necessitats. Què necessites?
Què dóna més pena? Una parella que porta junta més temps de la compta, no es suporten, plens de maníes, potser algún dia al mes ténen sexe, ràpid i perillós. O una parella de separats amb fills de parelles anteriors, que per por a que torni a sorti la cosa malament, decideixen no arriscar ni un pel, estar-se cada un al seu pis, fent la vida moderna, gairebé amb cincuanta anys.
Quina por te la gent a perdre-ho tot, a quedar-se sense res.
Quina por te la gent de que li treguin allò que no es seu.
Són les nou del matí i estic escribint això per veure si algún dia arribo a entendre la gent del meu entorn i el meu món.
Diuen els xinesos que conèixer als demés és sabiduria, però conèixer-se a un mateix és sabiduria superior.
Qué puc dir de mi?
Estic perdent les pors, això almenys intento.
Estic tornant a les meves arrels, sempre hi torno, i de vegades sembla que vingui una ventolada i se m'endugui molt lluny, però finalment, sempre hi torno.
No tinc ganes de llegir res, ja he llegit massa. Les històries dels llibres no em sorprenen.
Potser busco que la vida em sorprengui, una mica de velocitat i emoció.
Això no es busca, això arriba de sobte.
Però has d'estar obert.
Dèia una vella dona que un dia em va parlar a un bar de la Diagonal, aprop de la plaça de Francesc Macià, després de sortir d'una conferència de realisme màgic del Jodorowski, que la vida és com te la prens, com tú te la imagines. Si vols ser ric, t'has de comportar com ho faria un ric, i dèia que al final ho series.
Com Audrey Hepburn, diu a una de les seves frases mítiques, que per semblar més elegant si vas sol pel carrer i no semblar que vas decaiguda per la soletat, facis veure que t'acompanya una altre persona al teu costat. Així no pensaràs en el "què diràn". Jo ho vaig probar un dia, però estic massa acostumada a anar sola pel carrer, a mirar al terra, els dibuixos de les boreres modernistes i industrials, potser fixant-me en el reflex d'algun aparador i em regala una imatge lluent i una mica regirada de la meva silueta. Si és molt regirada, i vas sola, pots arribar a torçar-te tan com calgui per observar la teva pròpia lluentor.
Al haver decidit acabar la frase anterior he oblidat el que volia dir en aquesta.
La gent no es pensa que fa malament les coses, la gent no vol fer mal als demés, no és tan generosa de gastar el seu temps en pensar en els demés, ni per trèure'n profit, o potser si?
Tothom volem treure profit de les coses, menys de nosaltres mateixos, ens agrada rebre les coses fàcils, però llavors no les valorem.
Si hem de lluitar ens cansem, molta gent tira l´última gota d'aigua al got ella mateixa.
Potser fereixes a algú perquè t'ha ferit.
Potser pots veure el teu reflex a través del mirall i pensar què vols de la teva vida de color de rosa, si no et pots queixar, pensa com està el món!.
Quin esgotament. Solament vull nedar com cada any a la platja, però no puc, aquesta aigua llefiscosa i plena de tot, m'allunya, fàstic.
Les decisions han de ser pragmàtiques, sinó no tens res on sustentar-les i no les prens mai.
Et sotmets a allò que t'arriba i t'ho menjes de bon gust, fins que t'aborreixes.
Fa dos anys potser vaig demanar al cel que la meva vida fos emocionant cada dia, i ho ha estat.
Ara demano tranquilitat, savent que no se si és el que dessitjo.
Potser no hem de dessitjar tant, sinó aprèndre a conviure, com diu l'Espinàs.

*Ave Maria - Motzart.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

escribir para disfrutar

la aplicación móvil para escribir en Blogger ha cambiado y ahora no puedo reeditar contenido guardado en "borrador", solamente publicarlo... Así se me quitan un poco las ganas de escribir a gusto aquí... siempre me gusta releer y modificar lo escrito antes de darle al "ok".... no se lo que significa que te acompañen o que te esperen.... no se que es que me vean marchar... hasta dónde.... hasta cuándo.....
¿por qué escribir aquí?
No es por ningún objetivo, ya que eso supondría condenarme a los deseos de mi ego; quizás será por un propósito vital que me acerca un poco más a mi alma... seguir enganchada a una pantalla después de 9 horas produciendo en digital... también echa para atrás...
desaparecen los blogs personales y auténticos... mucha gente ha abandonado sus blogs... y da pena... estamos muy ocupadas parece...
escribir por y para mi... ese es el propósito del alma... para entenderme un poco mejor... escribir para disfrutar... muchos escriben sobre lo que temen…

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

humildemente prefiero jugar

nadie puede vivir solo en este mundo... (dice un señor en una terraza de un bar...)tengo un agujero en el zapato...
me recuerda a un cómic que leí de Mortadelo y Filemón explicando para niños/as "la historia del dinero"......salía un hombre con un zapato con un agujero... tenía dinero... pero los zapatos valían más de lo que tenía...
entonces el hombre encontraba trabajo y tenía más dinero aún, iba a la tienda y el zapato también era más caro... total que se quedaba sin zapato...entonces explicaba el cuento que si el hombre hubiera metido su dinero en el banco podría haber pedido un pequeño préstamo para comprarlos... y así tendría el dinero y los zapatos...en ese momento...la cosa está en que ahora las cosas tienden a bajar de precio... algunas no... como la mayoría de inmuebles... o el oro, o el petróleo... que pueden bajar pero suelen volver a subir... según las reservar y la demanda y la oferta que haya...lo demás adquiere valor según los valores emocionales que aporte y…